City Screen 2024

The Poem és un videoassaig que analitza el paper del “delinqüent” i el sistema penitenciari en els dispositius de govern de l’Estat-nació. Aquest videoassaig es va realitzar amb el testimoni de 7 exreclusos que han complert condemnes en diferents centres penitenciaris d’Espanya.

Un conjunt de records, una sèrie de lectures. Després de dos-cents anys com a nació, el Perú ha desvetllat moltes lluites oblidades en diferents territoris, en diferents èpoques. Al nostre bicentenari, aquesta pel·lícula en super 8mm planteja una recopilació de discursos provinents del costat més íntim i oblidat de la història.

El festival Homeland és a l’avantguarda d’un grup pròsper d’artistes/cineastes a les Midlands irlandeses i està dedicat exclusivament al videoart. En aquesta edició se celebren 10 anys d’intercanvi amb el Festival LOOP de Barcelona.
Homeland està comissariat per Therry Rudin a Irlanda i per Àngels Garcia i Natalia Foguet a Barcelona. A la inauguració comptarem amb Chiara Curti, arquitecta, comissària i Directora de la Fundació Eugenia Balcells.
Els artistes convidats aquest any són Jesse Jones i Jaki Irvine. Els artistes irlandesos seleccionats són David Bickley/Penny Hallas, Alisha Doody, Aine Ryan, David Quin i l’artista seleccionat Loop, Xavi Bou.

Sheroanawe Hakihiiwe  desenvolupa,  des  de  la  dècada  dels  noran- ta i bàsicament des de la pràctica del dibuix, un llenguatge propi basat en allò sintètic i concret, a par- tir de la vasta i intensa relació que té la seva comunitat, un grup yanomami de l’alt Orinoco, amb el paisatge.
L’interès actual per obrir l’art a les perspectives decolonials ha trobat en figures com Hakihiiwe un referent. Amb la presentació al circuit artístic internacional, la comunitat yanomami reclama visibilitat, i la seva visió ens mostra uns cànons alternatius a l’hegemonia cultural.

DESERTS de Carlos Casas és un projecte audiovisual inspirat en Edgar Varèse (París 1922 – Nova York 1966), considerat per molts el padrí de la música electrònica. Casas reimagina la composició de Varèse “deserts” i el seu concepte de “desert” no sols com a lloc físic sinó també com a metàfora de l’aïllament interior i la solitud existencial. El projecte explora tant espais de degradació ambiental, com la desertificació, com a paisatges psicològics de solitud i misteri.
Carlos Casas porta la seva visió de l’àmbit visual i sonor a experimentar amb noves maneres de presentar imatges i sons, però també amb noves maneres de treballar amb els seus propis materials d’arxiu.

Si avui en dia la vista d’una exposició supera amb escreix el nombre de visitants que rep una galeria o un museu, podríem deduir que el treball del fotògraf d’art sovint té més públic que els artistes el treball dels quals retrata. Aquest projecte posa el focus d’atenció, mitjançant el gest de girar la càmera, a la figura del fotògraf documental d’art contemporani com a mediador fonamental entre l’obra d’art i l’espectador a l’Era Digital, tot explorant la relació que s’estableix entre l’artista, la seva obra i el fotògraf.

L’obra s’inspira en els Euro-Westerns rodats a Espanya, als anys seixanta, que van transformar el paisatge espanyol en un “Oest Americà” virtual. Aquestes pellícules van oferir un escenari perquè actors dels EUA i Europa interpretessin versions exagerades d’ells mateixos. Com a australià, he viscut el paisatge espanyol a través d’aquesta lent, havent vist centenars d’aquestes pel·lícules. Amb la interpretació d’Una Mà, vull reflexionar sobre aquesta perspectiva i explorar com aquests sentiments d’absurd i desubicació persisteixen en el meu cos, en diàleg amb el terreny espanyol real, i com es manifesten en aquesta dualitat

A Models de mirar, el col·lectiu Estampa interroga les eines de visió per computadora i la seva manera de mirar el món. Què veuen i com parlen? Quins són els seus límits? Com utilitzar-les a contrapèl? Tres peces que exploren la imatge fixa, un vídeo-assaig i una publicació construeixen una discussió d’aquests models de visió, ordint estratègies crítiques, poètiques i humorístiques. Amb elles, aquestes eines es porten a terrenys que contradiuen la seva lògica de monitoratge i vigilància.

ENCAIXAR és una exposició col·lectiva de Gemma Ferreón, Cinthya Fung i Mercedes Saya Rosés com a part del col·lectiu Catàrsia. Es compon de tres peces/dispositius/caixes interactives que aborden, des de diferents perspectives, els processos de migració, dol, desarrelament però també de regals, cura i llar.
El col·lectiu Catàrsia és un grup d’artistes i activistes asiàticsdescendents i aquesta és la primera vegada que el seu treball es presenta com una exposició d’art. La instal·lació és una continuació d’una activació/taller produïda durant la residència al CCCB que va comptar amb la mentoria de la periodista independent, investigadora i comissària Nancy Garín.

Pilbara Interregnum: set alegories polítiques qüestiona les mitologies extractivistes i colonials, abordant les disputes territorials i proposant una reimaginació política del territori. El Pilbara, una vasta i àrida regió al nord de l’Austràlia Occidental, ha estat transformada per l’explotació dels seus rics dipòsits minerals des de les primeres incursions colonials fa 160 anys. Avui, a més del ferro, gas i petroli, s’exploren noves reserves de liti i minerals rars, col·locant el Pilbara al centre de la transició energètica global.

Andrea González (Madrid, 1990) Transhelvética, 2024 / Film, Full HD, 8 min. (with the suport & collaboration of Sant Andreu Contemporani, Barcelona)
Barbara Sánchez Barroso (Lleida, 1987) Botanical dream, 2022. 16 mm transferred to digital. 5 min 40 sec
Enar de Dios (Ourense, 1986) Ecotone, 2022. Audiovisual essay. 27:21 min.

A (in-)sight, (in-)place, els artistes analitzen l’impacte de les imatges – siguin de Google, pel·lícules, xarxes socials o llibres- en la nostra percepció dels paisatges. La seva obra examina com aquestes representacions creen una sensació tant d’immersió com de distanciament, incitant-nos a qüestionar la naturalesa de la nostra connexió amb el medi ambient. L’exposició suggereix que la nostra interacció amb les imatges forma una xarxa laberíntica en què cada element reflecteix un altre, creant un tapís recursiu on cada pedra, cada arbre o cada edifici és una plantilla per a un altre. Una versió duna versió duna versió.

Cossos errants és la traducció del grec ‘plàncton’, descriu un conjunt d’organismes que suren a la deriva. El seu paper en els ecosistemes aquàtics, especialment marins, és essencial, ja que entre altres coses contribueixen a la producció d’oxigen, l’absorció de carboni i la formació de núvols. Aquest projecte experimental, fruit de la col·laboració entre el Instituto de Ciencias del Mar (ICM) – CSIC, Espronceda Institute of Art & Culture i Compañía Inervo, pretén visibilitzar l’invisible i explorar a través de diferents expressions audiovisuals performatives la interconnexió entre el món humà i no humà. El projecte destaca la necessitat de diàleg entre ciència i art per a la creació de noves narratives.

Una pel·lícula sobre una àmplia gamma de possibilitats d’estar simultàniament mort i viu, a la medicina, la història, la literatura i les creences religioses. Reflexiona sobre els principis en què es basen aquestes possibilitats.

La pregunta per la matèria és comuna en molts dels processos i debats al voltant de l’art actual, sovint des d’un punt de vista temàtic, però també és possible abordar el materialisme com a mètode. Aquesta exposició mostra les obres finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas 2024, juntament amb els tres projectes desenvolupats al llarg del 2023 a través de les residències SAC-FiC. Si bé donant compte de diverses inquietuds, hi trobem complicitats metodològiques. Aquestes obres ens conviden a explorar els seus propis processos de construcció i a fer una arqueologia del substrat que comparteixen.

Case 3181 és un assaig fotogràfic experimental, un document visual que combina fragments factuals i ficticis per a reconstruir un feminicidi en el qual un maniquí representa la víctima. En combinar imatges trobades amb fotografia documental i utilitzant una narrativa no convencional, aquest projecte explora el problema de la violència contra les dones sense sensacionalitzar el tema ni revictimitzar les víctimes.

Presentem dos vídeos de Bernardí Roig (Palma, 1965): Otras manchas en el silencio (2011), comunica de mode explícit el contingut i la tècnica formal de la citació amb l’obra original de Resnais, però proposa una sortida. A la denúncia d’alienació, s’afegeix la idea que aquesta es manifesta a través d’una espècie d’anestèsia de les passions (cosir-se la boca), i Exercicis d’Invisibilitat (2012), és un compost de dues substàncies que mantenen una relació molt íntima: l’estímul del desig i el traç de la memòria.

El projecte Video Portraits de Robert Wilson, iniciat l’any 2004, fusiona elements teatrals com il·luminació, vestuari i escenografia per a crear retrats en vídeo de figures icòniques, des de celebritats fins a artistes o animals. Encara que els retrats semblen fotografies, l’ús del vídeo revela moviments subtils, difuminant la línia entre cinema i fotografia. Amb més de 100 obres exhibides globalment, cada retrat és una minuciosa producció que reflecteix l’estètica teatral d’en Wilson, aconseguint una profunditat visual i narrativa única. Destaquen exposicions a Times Square, el Louvre i múltiples museus, consolidant el seu impacte en l’art contemporani.

L’artista finlandès-mexicà Amulio Espinosa aborda la paradoxa del progrés en relació amb l’entorn natural a través de la seva exposició multidisciplinària d’activisme poètic: Mapa Ferroviari. Utilitzant elements visuals i sonors, recull una mostra d’espais que estan sent irreversiblement transformats pel controvertit Tren Maya, un megaprojecte polític que es desenvolupa en una reserva de la biosfera i que molts consideren un ecocidi. Mitjançant sensacions, moviments i intervencions humanes en l’espai, s’invita a reflexionar sobre la responsabilitat de les nostres accions en un ecosistema que, en última instància, ens precedeix i ens sobreviurà.

Endevinalla és una rotoscòpia que neix del procés del sampling dins de la cultura hip-hop per a ampliar-lo a l’àmbit audiovisual. A partir d’una sèrie de 4 fragments televisius se sostreuen les imatges per a traslladar-les a una animació.
Els 4 fragments corresponen a: la pel·lícula À bout de souffle de Godart, el vídeo d’una caiguda d’un programa d’humor, la gravació d’una persecució policial des d’un helicòpter i una processó de setmana santa.

A Cuddly circuits in motion, Mónica Rikić convida al públic a explorar el potencial sensible de la tecnologia. Psychoflage és una instal·lació interactiva i multisensorial que transforma l’espai en un paisatge de fantasia amb mòduls inflables que emulen la respiració orgànica del mecanisme. Espècies I, II i III proposa una reflexió sobre l’essència de les màquines, amb robots que desenvolupen “existències” pròpies, basades en filosofies alternatives d’evolució i sensació. Finalment, “Hipèrbole” és una màquina cognitiva experimental que desafia les normes de la IA, enfocant-se en l’autonomia operativa i la percepció de la màquina com a entitat.

El vídeo Untitled/16:33 explora la importància estètica i política del col·lapse d’una casa, reflexionant sobre el significat de la llar. Narra la història d’una casa a Tirana, Albània, construïda en 30 anys i enderrocada en 16:33 minuts, simbolitzant la tensió entre permanència i impermanència. Situada en l’època postdictatorial d’Albània, la casa representa construccions informals com a actes de resistència i seguretat. Inspirat en La poètica de l’espai de Gaston Bachelard, el vídeo destaca la importància psicològica de la llar, on el seu col·lapse simbolitza la pèrdua de records i una ruptura en el sentit de pertinença.

La galeria Mayoral celebra 35 anys. Els artistes far de l’avantguarda més icònica comparteixen espai amb els de la postguerra i amb els de les joves generacions. El món de l’art, tal com pren forma en l’espai de la galeria, mostra una gran heterogeneïtat. Les obres dels artistes sovint associats al cànon de l’avantguarda es resisteixen a fer el paper d’espectres del present. Per altra banda, l’obra dels autors i les autores més joves sembla un vis-sens-fi que suggereix continuïtat i diferència ensems. Vistos en conjunt són radicalment singulars, radicalment diferents.

Pensar el temps també és pensar la nostra relació amb les presències espectrals. En aquest sentit, la pròpia linealitat temporal pot ser un fantasma que encara ens aguaita: preserva estructures jeràrquiques i violentes, limita la nostra percepció i les nostres maneres d’acció. A partir d’aquesta premissa que, a Delirar o racial, David Pontes i Wallace Ferreira proposen una coreografia fora de la fletxa del temps, fusionant el pensament teòric i el moviment en una pràctica d’autodefensa. Rebutjant la imatge d’una figura única i autosuficient, es produeixen desviacions simbòliques de les dinàmiques corporals d’afirmació del poder i la repressió de l’Estat.

Meddle és una vídeo-instal·lació de Fabrizio Contarino, acompanyada per textures ambientals de Les Biologistes Marins. El títol, inspirat en la portada de l’àlbum Meddle de Pink Floyd, suggereix interferències i ondulacions visuals que s’entrellacen amb sons ambientals. A través d’imatges de singularitat i estranyesa, el procés creatiu genera una obra porosa, oberta a nous vincles amb el públic. La instal·lació explora paisatges submarins en un estat de fluïdesa i gravetat disminuïda, qüestionant l’estabilitat de les perspectives tradicionals de l’horitzó i obrint un ambient on temps i espai es dilueixen.

El 1991 vaig comprar un refugi de pedra seca al camp de la Manxa (el que a Tomelloso es coneix com a bombo). Aleshores jo vivia a NY. L’entorn del bombo era una meravella plena de vida: vinyes, meloneres, camps de cereals, ametlles i alzines, perdius, grills i marietes. Dècades després, aquesta fauna es troba en vies d’extinció. En aquest entorn, he anat recollint sacs buits de productes químics per crear collages. Intervenir en els cultius d’una manera artificial, química, està tenint efectes desastrosos per a la fauna, la flora, la nostra salut i la dels agricultors i agricultores.

La performance Aveugle Voix de Theresa Hak Kyung Cha (1975) i els seus textos Dictée (1982) i *Exilée/Temps Morts* (2009) exploren les lluites de l’experiència migratòria, capturant el silenciament de veus marginades i els desafiaments de l’autoexpressió davant el trauma històric. Inspirada per aquests temes, Suwon Lee crea Dictée/Exilée, un vídeo en el qual reflexiona sobre el seu propi viatge com a dona veneçolana en autoexili. L’obra teixeix imatges, música i paraules, portant l’audiència a una narrativa immersiva que explora la memòria i amplia els conceptes de pàtria i identitat cap a un sentit fluid i en constant evolució.

From, Maybe To és un projecte de recerca que culmina amb la creació de diverses escultures. Té com a objectiu investigar l’algoritme natural a través del qual processos d’autosimilitud de construcció i dissolució es manifesten en la nostra memòria mitjançant mòduls i la seva evolució, partint de records personals que van transformant-se amb el temps. L’obra aprofundeix en com aquests records, modelats pel temps i l’experiència, es converteixen en noves formes, patrons i capes, reflectint les maneres complexes en què la memòria i la percepció s’entrellacen.

En First Course, Tanya s’inspira en la sopa borsch i aprofundeix en temes profunds d’identitat, comportament, codificació cultural i expressió. Amb una barreja captivadora d’humor i acceptació resignada, ha produït un muntatge de vídeo que combina metratge trobat amb fragments filmats intencionadament. Aquí, Tanya comparteix instantànies de la vida en col·lisió amb llenguatges codificats, d’un moment de consciència i acceptació dels senyals que reclamen atenció als canvis imminents.

A partir de l’arxiu fotogràfic de l’editorial Pre-Textos, la música, el silenci, i algunes instantànies actuals, entrem en l’univers personal de Silvia, Manolo i Manuel. El respecte mutu i l’estima que regeix la seva vida compartida des de fa més de cinquanta anys, s’ha traslladat també a la seva faceta com a editors, fusionant el seu projecte vital i professional. Aquest no és un retrat de l’editorial, és un agraïment dels amics que els hem conegut, amb els qui han volgut compartir la seva història i la seva manera de mirar i habitar el món.

Locus amoenus
Entre l’estrany i l’esgarrifós

Instal·lació audiovisual immersiva

Situacions visuals anòmales componen un camí de reverberacions que qüestionen l’eròtica de la forma i la tensió crítica del desig.

Un projecte creat per Lucila Prestach i Federico Sancho. Artistes residents del TPK Art i Pensament Contemporani, formen part del col·lectiu Fricció 248.

Claudio Goulart (Brasil, 1954 – Països Baixos, 2005) va desenvolupar la seva pràctica artística entre la primera meitat dels anys 70 i principis dels 2000 a Amsterdam, on va trobar la possibilitat d’experimentar als camps de la performance, del vídeo i de la fotografia. Gladiators of the Future aborda els temes principals de la obra de Goulart: el cos (de l’artista, dels seus amics i de les ciutats); el polític (les identitats i violències) i el temps (després d’enfrontar complicacions de salut relacionades amb l’VIH/SIDA, l’artista va optar el 2005 per posar fi a la seva pròpia vida mitjançant l’eutanàsia).