‘#crònicapandèmia’, juntament amb #diarilacomba a #instagram, sorgeixen com a resposta a l’època de confinament i al plantejament posterior d’una suposada nova realitat. La peça de vídeo es planteja des de la immobilitat física al domicili particular a través d’imatges d’arxiu del passat [Parc aquàtic Aqualand El Arenal; Torrent de Pareis i Aeroport de Barcelona] i els viatges digitals amb Google Studio [Aeroport de Palma, l’illa de Mallorca, la terra, la lluna i Mart]. Un maniquí diabòlic i un cap de maniquí model de perruqueria són presents al terrat, proveïts de mascaretes cromades que actuen de joc de miralls.
Els viatges des de l’ordinador possibiliten còmodament la circulació per qualsevol territori, però no hi ha humans. Ens movem en un espai mancat de moviment, hieràtic, congelat. Descobrim que tant els maniquins com el territori són només pell, una mena de folre. Façanes que trontollen a on l’interior i l’exterior tant del cos propi com del cos social immediatament anteriors estan en plena redefinició i qüestionament per la simple manca de moviment físic. El bombardeig de notícies als mitjans s’entremescla amb les imatges del passat, amb qüestionaments filosòfics previs i amb l’intens visionat de sèries de televisió.
El vídeo utilitza formalment aquesta clau, sent un capítol pilot d’una sèrie que no se sap com continuarà, però que ja ha sorgit com a defensa i com a exorcisme davant el deliri i la incertesa del moment.