Diego Bianchi

Durant l’última dècada, l’obra de Diego Bianchi s’ha erigit com una lent d’augment i distorsió de la vida urbana, centrant-se en els rastres formals i generalment caòtics del consumisme i més concretament, en les restes dels estralls econòmics neoliberals de l’últim període de postcrisi a l’Argentina. La pràctica de Bianchi proposa una apoteosi de les situacions quotidianes, com la força destructiva de la natura i el temps i la diversitat de colors, textures i volums de les mercaderies. La seva obra comprèn des de petites intervencions i documentació de les constel·lacions de les restes diàries d’una ciutat, fins a escultures autònomes o monuments de descomposició a escala humana que es converteixen en paisatges físics i mentals expandits. El cos, que sempre ha format part de les instal·lacions de Bianchi, es va convertir recentment en una presència més concreta, primer com a extremitats que animen els objectes i després com a escenes completes de ficció o no ficció dins d’una interpretació volcànica de la realitat.