Reclamant l’eco

D’una banda, el recorregut vídeo-gràfic Reclamant l’eco, amb obres d’artistes nacionals i internacionals que reivindiquen i celebren el caràcter comunicatiu de l’experiència musical.

Obres presentades:

Reclamant l’eco

Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979)
Dancehall Weather, 2017
10 min 28 sec

Fito Conesa (Cartagena, 1980)
El Reparo, 2021
5 min

Carles Congost (Olot, Girona, 1970)
Wonders, 2016,
15 min 

Marco Godoy (Madrid, 1986)
Reclamar el eco, 2015
5min 25 sec

Adrian Melis (La Habana, 1985)
Glorias de un futuro olvidado, 2016
15min

Teresa Serrano (Ciudad de México, 1936)
Amapola, 2017
2 min 15 sec

—

Al llarg dels segles s’ha debatut molt sobre el significat de la música i de la composició com a formes lingüístiques. Tot i que resultaria complicat afirmar la universalitat del llenguatge musical sense caure en generalitzacions precipitades, es pot dir que la música també és una eina de comunicació, amb els seus codis específics d’expressió i representació, una entonació i un vocabulari propis.

Com en el cas de la varietat lingüística (dialectes) per distingir els parlants d’un mateix idioma, en àmbit musical també es pot diferenciar entre gèneres o estils diversos. Segons la classificació acadèmica, els factors a tenir en compte en aquest cas serien la ‘instrumentació’, el ‘disseny’ i la ‘intenció’ d’una composició, així com les seves ‘particularitats culturals’ i l”entorn històric i geogràfic’ de la seva producció.

D’acord amb això, es poden identificar gèneres que utilitzen instruments musicals clàssics o acústics, i d’altres que estan produïts de manera virtual, amb matisos electrònics i sintetitzadors; hi ha gèneres que són una barreja de músiques diferents, i d’altres que en reivindiquen el purisme. Alguns segueixen una partitura exacta i d’altres es basen en la improvisació. Hi ha composicions pensades per acompanyar el cant o el ball, així com per causar moments de recolliment i reflexió. Hi ha la música tradicional o popular, així com l’evangèlica o religiosa. Hi ha ritmes fruit de moviments juvenils d’oposició al sistema, així com lletanies repetides a un sant o melodies de reivindicació obrera.
Com vol mostrar aquesta selecció de vídeo, podríem dir que la música és un fenomen híbrid, divers, plural, heterogeni, però present a la quotidianitat o a la memòria de cadascú. Una eina de comunicació amb un fort caràcter polític, social, litúrgic, visionari o d’entreteniment.

Així, a El Reparo (2021) de l’artista Fito Conesa (Cartagena, 1980), escoltem un cant dirigit a la seva terra d’origen i a la zona minera de La Unión; ia Reclamar el eco (2012) de Marco Godoy (Madrid, 1986) els lemes pronunciats a les manifestacions de protesta a Espanya. Amapola (2017) de Teresa Serrano (Ciutat de Mèxic, 1936) proposa una trista melodia que celebra la resistència simbòlica de la flor davant segrest per la xarxa de narcotràfic a Mèxic, mentre que Glorias de un futuro olvidado (2016) d’Adrian Melis ( L’Havana, 1985) presenta un grup de dones que recorden el seu passat a l’època de la Cuba Capitalista a través d’unes cançons. D’altra banda, Wonders (2016) de Carles Congost (Olot, Girona, 1970) fa servir recursos propers al biopic musical i de la performance per reflexionar sobre les repercussions socials i personals de l’èxit i el fracàs; i Dancehall Weather (2017) de Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979) proposa una barreja de diversos vídeos coreogràfics filmats entre el 2014 i avui, on la música de dancehall constitueix un important moment d’afirmació i agregació.

Podríem reafirmar, doncs, que el significat (o interpretació) que s’atribueix a la música té a veure, essencialment, amb l’horitzó cultural des del qual es produeix o s’escolta, però que la seva existència es constata de banda a banda del planeta, com una ressonància, una repercussió, o un reflex continu. Un ressò infinit més enllà de temps i espai.