Jordi Colomer

Jordi Colomer va néixer a Barcelona el 1962. Actualment resideix i treballa a cavall entre Barcelona i París. Dotada d’un marcat sentit escultòric, la seva obra engloba diversos mitjans emfasitzant de manera especial la fotografia, el vídeo i la posada en escena d’aquestes dues dins l’espai expositiu. Sovint, la creació de situacions, pròpies d’una mena de “teatre expandit”, permet a l’espectador d’avaluar la seva relació amb les representacions i amb el paper que juga dins i envers elles.

La varietat de mitjans que convoca l’obra de Jordi Colomer i la transversalitat del seu criteri estan, sens dubte, lligades a la seva fragmentària formació com a arquitecte, artista i historiador de l’art en la Barcelona aperturista dels anys 80. A partir de l’exposició “Alta Comèdia”, realitzada a Tarragona el 1993, Jordi Colomer comença a fusionar en les seves obres l’escultura, elements de l’escenografia teatral i referències a l’arquitectura. A partir d’aquests anys (especialment d’ençà que descobrí el cine d’avantguarda alemany dels anys trenta) el vídeo es comença a perfilar com a mediador principal en la relació que l’artista mantindrà amb la performance, el teatre i l’escultura. El 1997 presenta la seva obra de vídeo a una sala de projecció site-specific construïda dins el MACBA. Aquesta estratègia permet a Jordi Colomer de superposar l’espai teatral, la instal·lació com a escultura habitable i la micro-narració cinematogràfica. És així com sorgiren peces com Pianito (1999), Les Jumelles (2000) o Le Dortoir (2001), que completen un període marcat per la feina en sets de rodatge extremadament construïts, on el decorat determina completament el comportament dels personatges.

A partir del 2001, la investigació escenogràfica de Jordi Colomer s’obra a l’espai urbà, tot explorant els diferents escenaris de la vida social (barris, carreteres, deserts, terrats…). Aquesta fase de la seva feina la determina els viatges, potser perquè són precisament el què el permeten mantenir una mirada estrangera dels diferents decorats urbans que busca o descobreix. Així és com sorgeixen obres com Anarchitekton (2002-2004), un projecte itinerant per quatre grans ciutats globals (Barcelona, Bucarest, Brasília, Osaka), No? Future! (rodada a Le Havre, 2006) o Arabian Stars (Iemen, 2005) entre moltes altres, o les més recents En la Pampa (realitzada al desert d’Atacama, Xile, 2008), Avenida Ixtapaluca (houses for México, 2009) o The Istanbul Map (Istanbul, 2010). Obres-viatge on la temàtica del desplaçament torna de manera recurrent i on l’acció aïllada d’un personatge condensa la reflexió (no exempta d’un cert humor absurd) sobre les possibilitats de supervivència poètica que ofereix la urbs contemporània.

Alguns dels treballs més recents de Colomer  investiguen les múltiples facetes de la utopia o de la distopia i les seves relacions amb la ficció i la Història.  En son exemples L’avenir (2011), on seguim un grup de pioners en el marc d’una interpretació lliure dels Falanteris de Charles Fourier, o Prohibido Cantar / No Singing (2012) que sobreposa ciutats imaginàries i projectes no realitzats com la Mahagonny de Bertoltd Brecht i la ciutat casino d’Eurovegas, paradigma de l’Espanya recent en plena crisi econòmica. X-Ville ( 2015) i el seu interès per Yona Friedman s’inscriu en aquesta línia de treball incidint en el paper de la imatge com a mediadora entre l’enunciació de la utopia i les seves possibilitats d’ésser realitzada.