María Teresa Hincapié. ‘Vitrina’

En el context de l′Encuentro Latinoamericano de Teatro Popular de Bogotà, el 1989, María Teresa Hincapié va intervenir en l′aparador d′un local comercial situat a l′avinguda Jiménez amb Carrera 4. Vestida amb una bata blava, va assumir el rol d′algú que es dedica a les tasques de la llar i, durant vuit hores consecutives, al llarg de tres dies va dibuixar un retrat del que se suposava que implicava ser dona a finals del segle xx fent tasques com escombrar, netejar, pentinar-se i maquillar-se, davant la mirada de sorpresa dels vianants. Deambulant per l′interior de l′espai, va utilitzar el vidre del finestral com a suport per escriure frases amb pintallavis vermell, netejar-ne després les restes amb sabó o empaperar-lo amb fulls de diari i, després, obrir petits forats als papers pels quals treia els ulls i la boca.

Separat pel vidre, el públic podia llegir preguntes que l′artista plantejava al voltant del món de la dramatúrgia, com ara «Vosaltres creieu que això és teatre?», o afirmacions com «Soc una dona que vola» o «Soc una dona blava»; i, a més, presenciava accions com la de dibuixar siluetes femenines —entre les quals, un autoretrat—, que parlaven de la intenció de crear un nou subjecte femení, en qüestionar allò genèric i denotar les seves contradiccions amb accions considerades com a banals, pobres o limitades, gairebé ritus en allò corrent. D′alguna manera, la seva imatge física de dona es va convertir en una imatge artística que parlava d′un nou mite fundacional i que superava les categories de gènere.