Manon de Boer. ‘A la vora del cinema’

«Quan tinc ganes d’escoltar música, obro les finestres del meu apartament.»

John Cage

Artista Holandesa, resident a Brussel·les, Manon de Boer fa del seu cinema i de les pel·lícules el seu territori fonamental de creació i d’expressió. Les seves primeres pel·lícules silencioses, al final dels anys 90 són retrats cinematogràfics. Contrariament, les posteriors pel·lícules que evoquen el músic Bela Bartok són pel·lícules sobre el so, la música i la psalmòdia, pensades en perfecta complicitat intel·lectual amb la companyia Rosas i la coreògrafa Anna Teresa de Keersmaeke, així com amb l’intèrpret George van Dam. Els seus retrats de músics i músiques són experimentacions de formes fílmiques i de formes temporals. Les pel·lícules a mig camí entre l’art i el cinema són tanmateix espais en estat d’acollir perpètuament el buit. De naturalesa performativa, el cinema de Manon de Boer consisteix en la interpretació corporal, coreografiada en partitures, amb la seva atenció focalitzada sobre les nocions d’interpretació, de partitura, de notació i d’enregistrament.

‘Attica’ (2010)

Attica (2008) fa referència al motí que va tenir lloc els dies 9 i 13 de setembre de 1971 a la presó de l’Àtica (Estat de Nova York), en el qual més d’un miler de presoners es van revoltar després de l’assassinat del militant del partit Black Panther mort pels guàrdies al pati de la presó de San Quentin (California), i també contra les condicions de detenció de l’Àtica. 29 presoners van ser assassinats a conseqüència del motí.

El 1972, el compositor Frederic Rzewski va composar dues peces, Coming Together i Attica, basades en cartes de Sam Melville, un presoner blanc afusellat en l’assalt final als amotinats. Amb Attica, Manon de Boer fa tocar l’obra musical a quatre músics – Laurent Blondiau (trompeta), George van Dam (violí), Emmanuel Louis (veu) i Jan Rzewski (saxo) -, donant-li una arquitectura precisa: la tornada principal que forma la columna vertebral de l’obra de Rzewski – “Attica is in front of me”, dóna forma a un bucle repetitiu, segons el dispositiu d’un viatge circular és filmat en el reflex d’un mateix.

‘Dissonant’ (2010)

Amb Dissonant, (2010) pel·lícula sobre les relacions entre la dansa i la música – des que al 1939, John Cage escrivia en un assaig « Silenci » que « La música esdevindrà més que un acompanyament: formarà part integrant de la dança»- Manon de Boer filma un procés de memorització en directe: una ballarina de la companyia Rosas és filmada mentre escolta un moviment d’una sonata per a violí del compositor Ysaÿe, per tal d’interpretarla. La ballarina memoritza la seqüència mentre la desxifra. Segonament, la cineasta la grava de nou mentre interpreta el moviment ballant, en absència de música. El so sempre està fora d’escena en l’obra de Manon de Boer. El que revela perfectament aquesta obra, és la perfecta adequació intel·ligent entre la geometria musical i la geometria corporal, coreogràfica. La represa, la repetició, l’excés de la reiteració, permeten a l’artista tornar sensibles els moments intersticials, diferències visibles a la superfície.

‘One, Two, Many ‘(2012 – CNAP)

Rodat a l’Hotel Wolfers de Brussel·les amb la cantant soprano nord-americana Claron McFadden. El principal motiu d’aquesta obra de Manon de Boer és la respiració, l’espai i el buit de l’arquitectura a més a més que la intèrprete improvisa lliurement una peça cantada inspirant-se en un cant del segle 17.

‘On a Warm Day in July’ (2015 –  Le Fresnoy)

One, Two, Many (2012) és una obra concebuda per a la Documenta 13 de Kassel que explora els espais d’escolta i d’interpretació de la música que passa a través del cos. Tres grans moviments integren l’obra: un primer travelling cap a endavant ens mostra el retrat en primer pla d’un intèrpret flautista en el procés de buscar l’alè, esculpir-lo i explorar-ne el gra. Un segon moviment – seqüència fa sonar la veu de Roland Barthes enregistrada durant els darrers cursos del Col·legi de França dedicats a Comment vivre ensemble. El fragment tracta sobre les relacions que uneixen el pensament i la veu. Finalment, el darrer moviment és un travelling lateral en bucle que presenta un cor de cantants que interpreten Tre canti popolari de Giancito Scelsi mentre uns quants personatges giren al seu voltant creant una mena de cercle desorganitzat, immersos en una escolta singular.