Ella ha après a escopir i s’entreté deixant petits bassals de saliva que escampa amb la mà o amb el peu. Ara seu a la meva falda, mirant cap a mi, entrellaçades, estira les mans cap a la meva cara i em posa els dits dins la boca, em vol agafar la llengua, tocar-la, estirar-la. És estrany i molest, però la deixo explorar, les dents, els llavis, la saliva. Treu la seva llengua cap a fora, diu aaaaaaahhhh somrient, insistent, vol que les nostres llengües es toquin. Algú diu que això no està bé, que hi ha massa bactèries a la boca. Penso en com va sortir de dintre meu fa poc més d’un any, en com segueix alimentant-se de mi cada dia quan mama, llet, que surt de dintre meu i que el meu cos segueix fabricant i em segueix semblant màgic. Diu les primeres paraules, mama, teta, aigua, no. Les nostres llengües es toquen, i es fan pessigolles.
Una exposició oral parteix de la llengua com un òrgan, un múscul de la boca, com un membre o una extremitat que gesticula en la foscor i la humitat de la cavitat bucal i que comunica exterior i interior enllaçant el nostre cos amb el nostre entorn. Una exposició oral ens vols penetrar mentre penetrem en ella i en cadascun dels projectes que reuneix. Ens convida a llepar, a regalimar, apel·la al cos al cor a la carn, defuig l’ull —la mirada— com a únic òrgan possible per apropar-nos a les pràctiques artístiques. Si els ulls són com dues caniques lligades per un fil al nostre cap, la llengua és un tros de carn que viu a la cova fosca, humida, plena d’olors, bactèries, rastres de les nostres pràctiques alimentàries, sexuals, amoroses, tòxiques, líquides, i que surt per fer sonar l’aire contra les dents, contra el paladar, que es mou per llepar succionar assaborir donar plaer i irreverència, que fa que la boca no sigui només un forat sinó la guarida de la bèstia, que no sigui un orifici o una entrada, també un canal de sortida, flux, llindar; un lloc entre l’interior i l’exterior, un punt de trobada, de contacte, de sabor, de plaer, la possibilitat de l’erotisme.