I si veure era el foc

Desitjava veure alguna cosa en ple dia, em sentia fart de la complaença i la comoditat de la penombra; sentia un desig d’aigua i d’aire pel dia. I si veure era el foc, exigia la plenitud del foc, i si veure era el contagi de la bogeria, desitjava bojament aquesta bogeria.”

(Maurice Blanchot, La Folie du jour )

Surt el sol, resplendeix la flama d’una espelma, el pols elèctric escalfa els filaments d’una bombeta i els projectors s’encenen. El motor de les màquines comença a omplir l’espai fins a fondre’s amb el so de la sala contigua, buida i negra. Els aparells segueixen funcionant sense interrupció, ara il·luminats per la pròpia llum que expulsen, com antigues peces de museu col·locades sobre les seves peanyes.

Les primeres formes apareixen. I si veure era el foc… una incandescència de llums i d’ombres abocades a extingir-se, veritat preciosa però passatgera, centelleig efímer. Les seves flames il·luminen el món, l’enlluernen, el toquen, i en cremar en converteixen en cendres la imatge. Metàfora de la mirada foc, del moviment incessant dels cossos, de les metamorfosis de la visió segons la presenten la parella d’artistes. Com una espelma. Escriu Georges Didi-Huberman que la imatge crema i en ella el temps es fon, doncs “en la imatge és el temps qui ens mira”, som per igual davant tots dos.

Llum i temps constitueixen la matèria prima de les seves creacions. La manipulació artesanal d’aparells analògics i pel·lícula fotosensible, la consciència plena del dispositiu i els gestos cinematogràfics determinen l’obra, els ritmes i processos creatius. Es tracta d’una opció metodològica conscient moguda pel desig de continuar explorant les possibilitats plàstiques, els usos poètics i el potencial crític d’una tècnica i una estètica considerades obsoletes a l’era digital.

La llum torna el món visible. El que és perceptible enganya, però l’invisible a penes existeix. Hegemonia de la visió en la cultura moderna. Valentina Alvarado i Carlos Vásquez treballen els enquadraments, interposen filtres i lents, mecanismes de mediació entre la seva càmera i les coses per desnaturalitzar la percepció en un intent de renovar la mirada. Des del seu projecte anterior Paracronismes, exploren la possibilitat de pensar, dins la imatge, la nostra relació amb un altre temps, o més aviat la coexistència de temporalitats heterogènies sacsejant la idea d’una successió cronològica lineal. La imatge és així una memòria, muntatge d’estrats superposats que irromp en una lluïssor, com diria Walter Benjamin, a l’instant de ser convocat. Passat i present són contemporanis, com la a seva pràctica fílmica.

Presentem un projecte de naturalesa experimental que recull les exploracions plantejades a Paracronismes I i II juntament amb una instal·lació imaginada especialment per al nostre espai expositiu. I si veure era el foc suggereix així una continuïtat natural entre aquesta sala i la de cinema, combinant una mostra permanent de cinema expandit amb sessions performatives efímeres a partir de projeccions en 16mm i S8mm i d’improvisacions sonores. Experiències diferents però complementàries que ens conviden a replantejar-nos les possibilitats mateixes del cinema i el lloc que ocupem com a espectadores.

I si veure era el foc…