Menu

to llengua boca

— Wendelien van Oldenborgh

17 octubre — 17 novembre 2020

to llengua boca

'to llengua boca' reuneix gran part de la producció audiovisual de Wendelien van Oldenborgh (Rotterdam, Països Baixos, 1962) per a la primera presentació retrospectiva del seu treball a escala internacional.

El títol és una versió especejada, en tres paraules juxtaposades, dels elements que, amalgamats, configurarien una veu. Del to, audible però sense contingut semàntic, a la boca com a lloc d’enunciació encarnada, passant per la llengua, construcció político-lingüística però també òrgan visceral.

L’exposició es fixa en la polifonia i la dimensió sonora que travessen l’obra de l’artista. No només com quelcom que fa a les seves pel·lícules, sinó també com quelcom que la configura a ella mateixa. Es tracta d’observar el paper que atorga a les veus dels altres i de mostrar en paral·lel una trajectòria artística en què la recerca d’una enunciació pròpia passa per deixar-se travessar deliberadament per allò aliè. Aconseguir un lloc des del qual parlar amb legitimitat suposa en aquest cas multiplicar la veu, fer-la altra, auto-estranyar-se deliberadament.

Van Oldenborgh no dirigeix pel·lícules sinó que les entén com un marc d’hospitalitat en el qual acollir i mobilitzar subjectes i relats per a una elaboració o revisió conjunta de sentit. En ocasions, missatges o textos del passat travessen cossos en el present i donen lloc a estranyament, conflicte o violència. A vegades, les/els participants posen –literalment i metafòricament– el guió a distància, mesurant la seva capacitat d’encarnar-lo. Els processos d’interpretació dialogada són formes de visibilitzar i exorcitzar herències discursives colonials, ideològiques, racials o de classe que altrament continuarien reproduint-se de manera inadvertida.

to llengua boca subratlla l’eficàcia d’estratègies vinculades a la presa de paraula, la trobada i la posada en circulació de veus, la construcció coral dels relats i la no naturalització del lloc des del qual es parla. En el treball de l’artista hi ha una insistència obstinada, d’una banda, a «des-subjectar», deslliurar-se del dirigisme de veus i cossos durant els rodatges; i, de l’altra, a «des-subjectar-se», desprendre’s de la univocitat com a enunciació artística, ètica i política.

button<
button