This Is Not A Love Song

Andy Warhol, Vito Acconci, Art & Language, John Baldessari, Joseph Beuys, Saâdane Afif, Cabello/Carceller, Dan Graham, Yoko Ono, Adel Abidin, Nam June Paik, Barbara Kruger, Guerrilla Girls, Bruce Nauman, Richard Avedon, Lawrence Weiner, Joseph Kosuth, Sol Lewitt, Ronald Nameth, Marc Bijl, Rodney Graham, Gisèle Vienne, Patric Chiha, Tony Oursler, Christian Marclay, Mike Kelley, Douglas Gordon, Jeremy Deller, Mark Leckey, Richard Hamilton, Robert Rauschenberg, Pussy Riot, Cindy Sherman, Judith Barry, Richard Kern, Javier Fresneda, Assume Vivid Astro Focus, Filip Custic, Eric Siegel, Tony Cokes, José Iges, Largen & Bread, Raymond Pettibon, Jean Claude Cubino, Luís San Sebastián, John Di Stefano o Montse Galán.

L’exposició mira de traçar una genealogia de les relacions entre música pop i videocreació des dels anys seixanta del segle passat fins a l’actualitat posant l’èmfasi en aquells moments en què totes dues manifestacions es van retroalimentar i es van moure en el territori de l’experimentació, la utopia o la incorrecció política.

Cal recordar que, tot i que les històries de l’art acadèmiques acostumen a passar de puntetes sobre aquest tema, les relacions entre les arts visuals i la música popular al llarg del segle XX han estat molt fecundes. Ja són diverses les generacions d’artistes d’avantguarda que han integrat en els processos de producció de les seves obres elements que es relacionen d’una manera directa o indirecta amb les actituds i els imaginaris desenvolupats per gèneres com el rock-and-roll, el pop, la psicodèlia, el glam, el punk, el soul, la música disco, el hip-hop, l’indie pop, la música electrònica o qualsevol dels subgèneres i tendències musicals més fugaços desenvolupats en els darrers cinquanta anys.

Del pop art a l’art conceptual, de la performance i el body art al videoart i el cinema experimental, del moviment situacionista a les pràctiques activistes del nou mil·lenni, passant per tendències més recents com el young British art, l’estètica relacional i les teories de la postproducció… Artistes tan rellevants com Andy Warhol, Joseph Beuys, Vito Acconci, Dan Graham, Yoko Ono, Nam June Paik, Barbara Kruger, John Baldessari, Rodney Graham, Tony Oursler, Christian Marclay, Mike Kelley, Douglas Gordon o Jeremy Dellerentre un llarg etcètera que arriba fins avui, s’han aproximat a aquest gènere en alguns dels seus treballs més destacats i de vegades han arribat a col·laborar amb diferents bandes de rock o, fins i tot, a gravar els seus propis discos. Així mateix, músics tan significatius com John Lennon, David Bowie, Pete Townshend, Syd Barret, Brian Eno, Alan Vega, David Byrne, Laurie Anderson o membres de bandes imprescindibles de les dues últimes dècades com Sonic Youth, REM, Blur, Franz Ferdinand o The Kills es van formar en escoles d’art abans de dedicar-se professionalment a la música.

Partint d’aquestes premisses, l’exposició estarà estructurada temàticament en 7 capítols:

Art en el Pop / Pop en Art (Warhol, Richard Hamilton, Nam June Paik, Eric Siegel,Robert Rauschenberg etc)

Histèria i religió  (Dan Graham)

“No músics” vs “no artistes”. Rock i art conceptual   ( Vito Acconci, Joseph Beuys, Yoko Ono, Bruce Nauman, Baldessari, Tony Cokes, José Iges, Cabello/ Carceler, Tony Oursler…)

Rock i activisme  (Marc Bijl, Raimond Pettibon, Mike Kelley, Sonic Youth Riot Girls, Barbara Kruger, Judith Barry, Guerrilla Girls, Pussy Riots)

El rock i el seu doble (Christian Marclay, Largen & Bread, Fluxus, Jean Claude, Saadane Afif, Douglas Gordon, Adel Abidin, Luis San Sebastián)

Polítiques de la música de ball i nous ritmes urbans (Jeremy Deller, Assume Vivid Astro Focus, Marck Leckey, Cabello / Carceller, John DiStefano, Filip Cusic)