Menu

Reclamant l’eco

6 juliol — 25 setembre 2022

Reclamant l’eco
Reclamar el Eco, Marco Godoy. 2012

Una selecció de vídeo sobre la música i més enllà.

Al llarg dels segles s’ha debatut molt de sobre el significat de la música i de la composició com a formes lingüístiques. Encara que resultaria complicat afirmar la universalitat del llenguatge musical sense caure en generalitzacions precipitades, es pot dir que la música també és una eina de comunicació, amb els seus codis específics d’expressió i representació, una entonació i un vocabulari propis.

Com en el cas de la varietat lingüística (‘dialectes’) per a distingir els que parlen un mateix idioma, en àmbit musical també es pot diferenciar entre gèneres o estils diversos. Segons la classificació acadèmica, els factors a tenir en compte en aquest cas serien la ‘instrumentació’, el ‘disseny’ i la ‘intenció’ d’una composició, així com les seves ‘particularitats culturals’ i l’entorn històric i geogràfic’ de la seva producció.

D’acord amb això, es poden identificar gèneres que utilitzen instruments musicals clàssics o acústics, i altres que estan produïts de manera virtual, amb matisos electrònics i sintetitzadors; hi ha gèneres que són una mescla de músiques diferents, i altres que reivindiquen el seu purisme. Alguns segueixen una partitura exacta i altres es basen en la improvisació. Existeixen composicions pensades per a acompanyar el cant o el ball, així com per a causar moments de recolliment i reflexió. Existeix la música tradicional o popular, així com l’evangèlica o religiosa. Existeixen ritmes fruit de moviments juvenils d’oposició al sistema, així com lletanies repetides a un sant o melodies de reivindicació obrera.

Com vol mostrar aquesta selecció de vídeos, podríem dir que la música és un fenomen híbrid, divers, plural, heterogeni, però present en la quotidianitat o en la memòria de cadascun. Una eina de comunicació amb un fort caràcter polític, social, litúrgic, visionari o d’entreteniment.

Així, a Helicon (2018) de l’artista Fito Conesa (Cartagena, 1980), escoltem un cant místic dirigit a la Terra abans de l’Apocalipsi; i a Reclamar el eco (2012) de Marco Godoy (Madrid, 1986) els lemes pronunciats en les manifestacions de protesta a Espanya. Amapola (2017) de Teresa Serrano (Ciutat de Mèxic, 1936) proposa una trista melodia que celebra la resistència simbòlica de la flor davant el segrest per la xarxa de narcotràfic a Mèxic, mentre que Glorias de un futuro olvidado (2016) d’Adrián Melis (l’Havana, 1985) presenta un grup de dones que recorden el seu passat en l’època de la Cuba Capitalista a través d’unes cançons. D’altra banda, Wonders (2016) de Carles Congost (Olot, Girona, 1970) utilitza recursos pròxims al biopic musical i a la performance per a reflexionar sobre les repercussions socials i personals de l’èxit i el fracàs; i Dancehall Weather (2017) de Cecilia Bengolea (Buenos Aires, 1979) proposa una mescla de diversos vídeos coreogràfics filmats entre 2014 i avui, on la música de dancehall constitueix un important moment d’afirmació i agregació.

Podríem reafirmar, llavors, que el significat (o interpretació) que s’atribueix a la música té a veure, essencialment, amb l’horitzó cultural des del qual es produeix o s’escolta, però que la seva existència es constata d’un costat a un altre del planeta, com una ressonància, una repercussió, o un reflex continu. Un ressò infinit més enllà de temps i espai.

button<
button