Menu

Aziz Hazara. The Restless Echo of Tomorrow

— L’eco inquietant del demà

3 octubre 2020 — 24 gener 2021

Aziz Hazara. The Restless Echo of Tomorrow
Aziz Hazara, 'Rehearsal', 2020. Produced by the Han Nefkens Foundation. Still from video.

Produïda per la Han Nefkens Foundation en col·laboració amb la Fundació Antoni Tàpies, aquesta exposició recull el treball de l'artista multidisciplinari Aziz Hazara.

És aquí on les cultures s’entremesclaven i tocaven el món que les envoltava. Un lloc entre el misticisme i la militància on es conserven vestigis d’història antiga, de rituals i d’estats. Una terra que ha estat a l’epicentre del conflicte durant més d’un segle, on el vessament de sang i la violència –de la qual els homes en són testimonis i en formen part– semblen gairebé endèmics. El resultat de les lluites a l’Afganistan, el camp de batalla per procuració, és impossible de predir, només els valents o els necis poden endevinar el seu futur. Aquests nens i el país al qual pertanyen, poden escapar del dolor col·lectiu per la pèrdua i la deformació històrica dels destins humans, per sobreviure? La violència continua sent aterridora, quan té lloc cada dia? El ressò dels esdeveniments, tant llunyans com recents, com pot ser polític i poètic, i com es desencadena la memòria personal?

Aziz Hazara conta la seva història, reflectida aquí notablement a través de la lent només masculina d’aquests nens en el camí cap a l’adultesa (i la participació en els mateixos processos formatius de la violència i el trauma), amb una modèstia impressionant. Transforma i transcendeix la memòria personal i col·lectiva per reclamar el que és nacional com alguna cosa més que els objectes i les imatges identificables a l’instant que s’ha acostumat a veure a Occident. Les seves obres troben un equilibri entre la immediatesa visual i el comentari social, convertint-se alhora en immediates i monumentals. L’artista utilitza una forma de narració sorprenentment serena per explorar el sofriment i la lluita al seu Afganistan natal. Les accions que prepara per a la càmera, amb l’ajuda de jocs infantils, parlen per si mateixes mentre exploren la relació entre els joves i els llocs traumàtics que s’han convertit en el seu pati d’esbarjo. Per comprendre el treball d’Hazara cal buscar-ne el significat en el silenci col·lectiu i en els espais en blanc que romanen en les versions oficials d’aquesta narració compartida. Cal mirar més enllà del que es veu a les pantalles que es tenen davant; cal buscar el que manca en la narrativa que es creu saber.

button<
button