Aziz Hazara. The Restless Echo of Tomorrow

És aquí on les cultures s’entremesclaven i tocaven el món que les envoltava. Un lloc entre el misticisme i la militància on es conserven vestigis d’història antiga, de rituals i d’estats. Una terra que ha estat a l’epicentre del conflicte durant més d’un segle, on el vessament de sang i la violència –de la qual els homes en són testimonis i en formen part– semblen gairebé endèmics. El resultat de les lluites a l’Afganistan, el camp de batalla per procuració, és impossible de predir, només els valents o els necis poden endevinar el seu futur. Aquests nens i el país al qual pertanyen, poden escapar del dolor col·lectiu per la pèrdua i la deformació històrica dels destins humans, per sobreviure? La violència continua sent aterridora, quan té lloc cada dia? El ressò dels esdeveniments, tant llunyans com recents, com pot ser polític i poètic, i com es desencadena la memòria personal?

Aziz Hazara conta la seva història, reflectida aquí notablement a través de la lent només masculina d’aquests nens en el camí cap a l’adultesa (i la participació en els mateixos processos formatius de la violència i el trauma), amb una modèstia impressionant. Transforma i transcendeix la memòria personal i col·lectiva per reclamar el que és nacional com alguna cosa més que els objectes i les imatges identificables a l’instant que s’ha acostumat a veure a Occident. Les seves obres troben un equilibri entre la immediatesa visual i el comentari social, convertint-se alhora en immediates i monumentals. L’artista utilitza una forma de narració sorprenentment serena per explorar el sofriment i la lluita al seu Afganistan natal. Les accions que prepara per a la càmera, amb l’ajuda de jocs infantils, parlen per si mateixes mentre exploren la relació entre els joves i els llocs traumàtics que s’han convertit en el seu pati d’esbarjo. Per comprendre el treball d’Hazara cal buscar-ne el significat en el silenci col·lectiu i en els espais en blanc que romanen en les versions oficials d’aquesta narració compartida. Cal mirar més enllà del que es veu a les pantalles que es tenen davant; cal buscar el que manca en la narrativa que es creu saber.