“Ariadna mai va ser la nostra deessa” de Maria Alcaide

Ariadna mai va ser la nostra deessa proposa descosir les estructures socials i polítiques dominants de les nostres societats, per a tornar a cosir-ne noves que ens permetin desarticular les condicions d’alteritat i proposar un espai de relació horitzontal. Amb una clara vocació de qüestionament, el projecte posa en dubte l’imaginari de la feminitat que la història occidental ha projectat, no sols des de la plàstica i el literari, sinó també des de les seves construccions socials i polítiques, o la condició de raça i classe. 

A través d’una relectura de l’obra de l’artista Maria Alcaide Guǎnlǐ de shǒu.The Managed Hand, Ariadna s’esvaeix i es confon en els salons de manicura americans on aquelles que cuiden, volen ser cuidades al seu torn. El resultat és una repetició de les relacions de poder en la qual els cossos sotmesos simulen l’ostentació del privilegi dominant. En aquests espais, les converses, els anhels i els somnis, es confonen entre el so de les llimes i les llums liles dels llums; on s’inverteixen les categories de poder, i operen de nou les violències.

L’obra de Maria Alcaide agafa prestat el títol del llibre homònim de la sociòloga Miliann Kang (2008) The Managed Hand, en el qual va treballar, des d’una mirada antropològica, les condicions socials i econòmiques de la joventut americana fortament precarizada. Partint de la seva experiència personal, en la qual Alcaide també va treballar de cara al públic oferint la seva força-cos al servei dels altres, i situant-la en una escala inferior de drets, la va portar a iniciar una profunda recerca entorn de la permormativitat del treball associat als serveis corporals, deixant visible la violència que el sistema exerceix sobre els subjectes femenins, racialitzats i de classe mitjana i baixa. Maria Alcaide, s’endinsa en aquest ecosistema de permormativitat del servei des d’un espai concret i situat com són els salons de manicura, on aquestes forces de poder es donen entre els mateixos cossos oprimits, buscant el simulacre del privilegi de la classe. En una al·legoria que inverteix la mitologia d’Ariadna,  qui ha de sortir del laberint no és Teseu, sinó aquelles que posen els seus cossos al servei dels qui poden pagar-los.