Stephanie Rizaj. ‘As If Biting Iron’.

El qüestionament de la percepció del treball i la futilitat a través de l’absència del cos, com si fossin un conjunt de corretges construïdes al voltant del cos, amb la frase “El patiment en sí mateix és suficient per omplir un cor”, s’estableixen com als fonaments de les escultures performatives de Rizaj.

En tornar al seu Kosovo natal, Rijaz va capgirar les preocupacions de Sísif en negar-se a portar el pes del patriarcat, seguint l’impuls de preguntar-se: “I si les dones poguessin desplaçar una casa?”.

A As If Biting Iron (2019), Rizaj ens planteja aquesta qüestió mentre contemplem com les parets d’un edifici brutalista situat en un bosc de Kosovo es mouen sota l’impuls de més de 100 dones anònimes. En empènyer contra el pes mort del formigó, el pes de l’opressió es dissol tant literalment com de manera figurativa. La voluntat de rebuig col·lectiu de Rizaj no només reafirma la potència de la unificació femenina, sinó que implanta una confiança palpable.