House of the Sun

El festival de videoart LOOP Barcelona s’associa amb CASA SEAT per a presentar un projecte site-specific de l’artista Pedro Torres. Desdibuixant les fronteres entre vídeo-creació, escultura i instal·lació, l’exposició proposa un recorregut lumínic i sonor a través dels diferents nivells de la casa. House of the Sun pren com a punt de partida la nostra relació amb el Sol, abordant conceptes com la distància, el moviment i els cicles temporals. Explorar la nostra complexa relació amb l’estrella lluminosa, significa també pensar amb el nostre passat, present i futur, aprofundint al mateix temps amb els debats sobre la sostenibilitat i la supervivència. El relat sobre la nostra connexió amb el Sol atravessa la vista: de la mateixa manera que el necessitem per a veure, el Sol ens pot encegar i abrasar.

PLANTA 0

En el hall d’entrada, ens trobem amb una gran instal·lació composta per teles grogues penjades, un projector de diapositives amb filtres fotogràfics en moviment i alguns objectes. Una de les teles descriu una forma sinuosa que recorda la meitat d’un analema, una forma corbada que, en astronomia, descriu la posició de el Sol en el cel si és observat des del mateix lloc ia la mateixa hora al llarg de l’any. Aquesta imatge fa visible la nostra relació amb el Sol, la nostra òrbita al seu voltant i el pas del temps. Les teles remeten a cortines casolanes, quotidianes; són elements senzills que són intermediaris la nostra relació íntima amb la llum solar. Quan es consideren les unitats espacials mínimes de consum, la casa és una d’elles. Reflexionar sobre la sostenibilitat passa llavors per la nostra intimitat i per la nostra relació amb la llum. Un altre element present en la instal·lació és una planta. Com organismes vivents, les plantes són éssers la intel·ligència (vegetal) funciona en escales temporals que ens superen. Tenen una relació amb l’ambient molt més equilibrada en termes d’aprofitament de recursos -entre ells, la llum solar del qual són primàriament dependents i a través de la qual ens propicien el subministrament de la nostra existència.

A la pantalla vertical, a la banda de la instal·lació, veiem una animació gràfica que part d’un vídeo amb les dades d’emissió de CO₂ derivat de l’ús de combustibles fòssils al món. En 1800, s’emetia una tona de gas per segon. En 1850, cap a les sis tones per segon i, cinquanta anys més tard, aquest valor es multiplica per deu. En els anys 1950, són ja 187 tones per segon i en els anys 2000, vam passar de les 750 tones, a causa de la crema de combustibles fòssils. Amb aquest ritme, ens anem aproximant als nivells de CO₂ de fa 15 milions d’anys, quan les temperatures eren fins a quatre graus centígrads superiors a les actuals i el nivell de la mar vint metres més alt.

PLANTA MENOSUNO

Endinsant-nos a l’auditori, una sèrie de vídeos es despleguen per l’espai, acompanyats per configuracions de teles grogues, projeccions i jocs entre filtres fotogràfics. Els feixos de llum dels projectors formen petits sols repartits per la sala i els filtres fotogràfics llocs en moviment evoquen el sistema solar.

Entre els primers vídeos en el recorregut, un mostra un time-lapse de deu anys de l’activitat de el Sol, registrada pel Solar Dynamics Observatory de la NASA. El cicle solar té una durada d’aproximadament 11 anys i és el període en el qual els pols magnètics nord i sud canvien de posició. Aquest canvi genera molta activitat en la superfície de el Sol, com les taques solars causades pels camps magnètics. En l’inici d’un cicle, la quantitat de taques és petita i augmenta segons avança el cicle, fins arribar al seu nivell màxim a meitat de el cicle solar. Les erupcions gegants també augmenten segons avança el cicle: erupcions que desprenen molta energia i material en l’espai, causant les aurores a la Terra i afectant fins a les nostres comunicacions. Sobre el vídeo de la NASA, es superposen els símbols astrològics de el Sol i de la Terra, insistint així en dues vies per interpretar la nostra relació amb el cosmos: l’observació científica i la interpretació subjectiva de la influència dels astres en les nostres vides.

En un altre dels vídeos, una sèrie d’imatges de diferent cronologia mostren les taques solars, les erupcions, els eclipsis i la corona solar, portant-nos a un passat científic poc definit pel que fa als dispositius d’imatge. En una altra pantalla, una sèrie de dades prenen la forma de configuracions abstractes: un vídeo mostra un mapa de l’escalfament global, amb la pujada de les temperatures representada per colors, des de 1884 a 2019, en què vam passar d’un blau clar a un vermell intens en les últimes dècades; l’altre mostra la quantitat de CO₂ a l’atmosfera, de 2002 a 2016, i el mateix gir cap al vermell a causa de l’recent augment massiu d’emissions. L’efecte és una estetització de les dades, que provoca certa fascinació i allunyament de la realitat.

Al final de la sala, un vídeo de base textual il·lustra molts dels conceptes que fonamenten aquest projecte, entrellaçant de forma narrativa històries sobre la distància, la visió, els fòssils i el temps. Al seu costat, un altre vídeo concebut de forma independent a el projecte –Sunset -, acaba de compondre la instal·lació multicanal.

Quan s’investiga científicament (i es planteja hipotèticament) l’existència de la vida en altres llocs de l’univers, un dels factors imprescindibles és la presència de la llum (fotons) i la dualitat entre llum i foscor. Per orbitar el Sol i tenir moviment de rotació, presenciem a la Terra un fenomen com la posta de sol.

L’ocàs és un moment màgic i moltes vegades emocionant, en què prenem consciència de el temps mentre assistim a la transició entre dia i nit. Sol resultar en paisatges altament tenyits de color, i estèticament molt atractius i simbòlics per a l’ésser humà. Privar-de veure l’horitzó (i una posta de sol) -com en temps de confinament espacial- fa que un busqui en la seva realitat més propera la manera de suplir aquesta necessitat, aquesta visió. Sunset sorgeix d’aquesta mancança, d’aquestes reflexions sobre el Sol, el temps, la nostra relació i posició en l’univers, proposant una mirada pausada cap a la quotidianitat i els moments transcendentals que deriven de la contemplació de coses senzilles. Realitzat en una sola presa, el vídeo mostra el fascinant moviment d’unes gotes de iode que cauen en un pot de vidre ple d’aigua, deixant filaments i formes que gradualment es dipositen en el fons de l’recipient. Aquesta activitat recorda la que ocorre en la superfície solar, amb les seves explosions i protuberàncies. A poc a poc, l’aigua es tenyeix de diversos tons, i mentre es produeix aquesta posta de sol artificial, es desvetlla el dispositiu utilitzat per a la ficció: res més que un recipient amb aigua en un entorn casolà. La dissolució de l’groc comença a 8 minuts i 19 segons, el temps en què la llum de el Sol triga a recórrer la distància de la Terra.

PLANTA 1

El recorregut de House of the Sun acaba a la primera planta, amb una petita instal·lació de plaques fotogràfiques antigues en rotació. Les plaques de vidre mostren unes imatges de taques solars i funcionen com fòssils, objectes de el passat que registren la nostra evolució.

La nostra relació amb el Sol és de caràcter fonamental i d’un delicat equilibri. La seva existència ens propicia la vida i la visió -i, a través de la visió, gran part de la nostra comprensió sobre la pròpia vida. Tenir el Sol a les nostres vides i camp visual ens ha permès situar-nos i entendre’ns en l’univers. També habitar una zona amb condicions òptimes per al sorgiment i manteniment de la vida. House of the Sun planteja moltes qüestions partint del nostre present i de la relació profunda que tenim amb el Sol.

PROGRAMA DE VISITES GUIADES AMB L’ARTISTA

18 de Novembre
18:00h
19:00h

21 de Novembre
11:00h
12:00h
13:00h
18:00h
19:00h

L’enllaç per reservar les visites es publicarà properament en aquesta pàgina i al lloc web de CASA SEAT