Menu

Malcolm Le Grice. ‘Imatge cinematogràfica, color i improvisació’

— Dues performances del reconegut artista britànic

dissabte 4 juny 2016, 7 pm — 4:53 pm

Threshold, (1972), 3 screen projection performance, 16 minutes. Courtesy the artist

Amb motiu del 50 aniversari de la associació London Filmmakers' Cooperative, l'artista de cinema i vídeo Malcolm Le Grice recrea dues de les seves perfomances històrics en el context del programa MACBA es viu.

El destacat realitzador d’avantguarda i artista Malcolm Le Grice participa per primera vegada a LOOP Festival amb la recreació dels seus films Horror Film 1 (1971, c. 12 min) i Threshold (1972, 16 min), dues de les seves millors i més conegudes projeccions i performances, considerades obres clau del denominant «cinema expandit». Malcolm Le Grice (Plymouth, 1940) és considerat una de les figures més influents en el cinema modernista i la performance britànics. Format com a pintor, aviat va començar a realitzar obres de cinema i d’ordinador, mentre que més tard, virà cap a la instal·lació digital. Le Grice ha produït una vasta obra des de 1965, que inclou pel·lícules d’una sola pantalla, performances de cinema expandit i obres de vídeo digitals en tres pantalles. Flexible i responent als canvis en els formats tecnològics, el seu treball està vinculat a «la primacia de la presència sobre la representació», en paraules del mateix artista, i explora la transformació de les imatges i la percepció.

«Tota la meva obra filmogràfica s’ha centrat en la primacia de la presència per damunt de la representació. Des dels meus inicis com a pintor, sempre he sentit certa predilecció pel color i la imatge. Alhora, arran de la meva experiència com a músic de jazz des de ben jove, també m’ha influït molt la improvisació musical. Quan vaig començar a experimentar amb pel·lícules vaig descobrir que podia combinar la meva passió per la imatge visual amb una exploració del temps que s’inspirava més en la música que en les tradicions del cinema. Treballant fora de la indústria cinematogràfica més narrativa, imprimint, desenvolupant i editant el meu propi material, vaig poder improvisar la creació d’una pel·lícula sense guió: el film emergia d’un procés creatiu immediat i flexible. A partir d’aquí, la implicació creixent en la projecció de pel·lícules en directe em va portar a realitzar treballs de projecció múltiple i improvisació. Horror Film 1 (1971) em va permetre crear un cinema immediat a partir d’ombres i colors en bucle, i Threshold (1972) em va portar a explorar la transformació de la imatge en la impressió, cosa que em va convertir en una mena de “DJ cinematogràfic”, alternant els projectors i barrejant les superposicions en viu.»

Threshold, 1972
Projecció a tres bandes, 16 min
Pel·lícula i so de Malcolm Le Grice
Threshold es basa en un petit nombre de seqüències que componen l’obra. Comença amb camps de color abstractes que omplen tota la pantalla, i es desenvolupa a través d’altres imatges abstractes simples creades mitjançant l’exposició accidental dels negatius (edge fogging). La imatge principal de la pel·lícula és la d’uns policies en un post fronterer. La pel·lícula explora diverses tècniques d’impressió fílmica utilitzant filtres de color o mats, així com múltiples superposicions. També inclou una breu secció d’animació abstracta generada per ordinador que Le Grice va realitzar al Laboratori de Recerca de l’Energia Atòmica a Gran Bretanya el 1969. El títol fa referència a les diverses formes de llindar o límit que es produeixen quan s’activen o inhibeixen transformacions significatives –la frontera d’un estat–, els punts de percepció quan una experiència òptica es transforma en una altra, és a dir, el punt en el qual una imatge es converteix en una abstracció de la seva forma i moviment. La versió representada de la pel·lícula és una improvisació, que es desenvolupa a partir del moviment dels projectors i la superposició d’imatges.

Horror Film 1, 1971
Performance amb ombres cinematogràfiques, 12 min
Pel·lícula i so de Malcolm Le Grice
Horror Film 1 es va presentar per primera vegada el 1971; es van fer servir tres projectors de 16 mm cadascun amb breus bucles de colors canviants. Els projectors s’enfoquen sobre la mateixa pantalla: la imatge central té una mida més gran i les dues laterals, lleugerament més petites, se superposen a la central. El cos escènic resultant projecta una complexa ombra de color. L’acció comença a la pantalla mateix i, travessant l’espai del públic, acaba en els projectors. Les accions se sincronitzen amb la respiració constant d’un enregistrament d’àudio. Tot i tenir un cert grau d’improvisació per tal que encaixi en un lloc i temps concrets, l’acció segueix un patró constant que ha canviat molt poc des de la primera projecció.